$0.00 donados
0 Donantes

En els camps de refugiats experimentem que la música és un llenguatge universal. La música acompanya, comunica, crea espais de trobada i de relació. És tan necessària que sense ella la vida de cada persona seria diferent. És imprescindible en el món que vivim, i molt més en un camp de refugiats.

Cal tenir en compte que la música està prohibida per l’Estat Islàmic i els músics són perseguits al seu territori. En el camp de refugiats, la nostra arribada amb una guitarra va ser rebuda com una mostra de llibertat i una victòria de la humanitat. La nostra guitarra es va fer popular, itinerant, polivalent, acollidora, generosa, propietària d’alegries, fantasies, dolors i penes. Va sonar i va fer somiar.

Als camps de refugiats vam poder experimentar el que la música provoca en les persones. Vam participar en un concert de protesta al costat de diversos refugiats. Vam fer gran quantitat de microconcerts a l’escola, en tendes de campanya i l’aire lliure. Els concerts amb més participació eren els que organitzàvem algunes nits al costat del foc, davant del vagó on vivia Hussan i la seva família. Cada concert ajudava els refugiats a oblidar els seus problemes i a aixecar els ànims. Afloraven els seus sentiments i es reconeixien humans després de molt temps: sentiments d’alegria, diversió, alleujament, emoció, èxtasi…

Els concerts que organitzem també són l’ocasió per a recordar les seves arrels, interpretant ells algunes cançons i danses tradicionals. Una nit va venir un cantautor sirià i es va produir una expressió col•lectiva a través de la música de molts sentiments que necessitaven exterioritzar: decepció, desànim, resignació, impotència, desesperació, dolor, angoixa…

La nostra guitarra va saber plorar amb el que plora i riure amb el que riu. Pocs instruments poden acompanyar amb tant de sentit en l’alegria i la tristesa de la vida. La música tendeix ponts, uneix cors, és font de pau i un gran remei contra la negativitat. Fer música és un acte d’amor.